Prati és el XXII Rione de Roma, un dels districtes del centre de la ciutat. Per situar-nos prenent com a referència punts que coneix qualsevol turista mínimament alliçonat: A l’altra banda del Tevere, en relació al nucli del centre històric; a la mateixa banda que Trastevere, però entre Monte Mario i San Pere. Se’l coneix també com el barri dels notaris i els advocats. La majoria de vegades que m’ha tocat passar-hi una estona ha estat precisament per a visitar-ne uns i altres. Suposo que per aquest motiu em resulta una zona força antipàtica. Objectivament però, he d’admetre que és senyorial, agradable i molt ordenada a nivell de disseny urbanístic, en comparació a la resta del centre de Roma. Val la pena fer-hi una passejadeta, encara que no hi destaquin tants punts d’interès turístics, obligatoris per metre quadrat, com a les zones més conegudes del centre ciutat. (No us deixeu enganyar per l’emblema del districte.
El Castel Sant’ Angelo és allí mateix, però fora dels límits de Prati). Recomano especialment que facin un volt per via Cola di Rienzo, tots aquells que no estan contents/es, si fan un viatge a una gran capital i no destinen una tarda sencera a fer “shopping”. El món no s’acaba a Via del Corso i en aquesta avinguda, la més comercial del districte, s’hi pot trobar una mica de tot. Si parlem de teca, traieu el nas a la primera botiga que va obrir Castroni, la cadena més famosa de Roma d’exquisitats italianes de qualitat, també assortida d’una selecció bàsica de productes d’arreu del món.
La nostra darrera visita però, no tenia més excusa que tornar al Velavevodetto ai Quiriti que, com diu el seu nom és a la Piazza dei Quiriti. Ens l’havia recomanat un coneixedor de la zona, però no ens havia comentat que es tractava de la seu a Prati de Flavio al Velavevodetto a Testaccio, restaurant on no he anat mai, però que sembla ser que gaudeix de cert prestigi entre les Osterie de Roma. El local és molt agradable i la clientela és poc sorollosa. No sé si perquè, com ens va dir el cambrer, és molt freqüentat per advocats, i, afegeixo jo, suposo que a l’hora de sopar ja han gastat la xerrera de tot el dia. El personal és molt educat i, a diferència de tants restaurants d’altres zones més concorregudes i amb els mateixos preus, ni et foten el cap com un timbal per a resultar caricatures simpàtiques del cambrer romà, ni et tracten com si fossis bestiar.
Els plats que ofereix són d’autèntica osteria romana, però, seguint la mateixa línia, sense elements kitsch d’aquells que necessita segons quin tipus de turista per fer la foto-certificat de Roma. La llista d’antipasti és curta i típica, però, agafis el què agafis segur que encertaràs. Malauradament se’ls havien acabat les anxoves i no vaig poder menjar la bruschetta de burrata amb anxova. En tenia molt bon record d’una altra visita, però vaig quedar més que satisfeta amb les làmines de carxofa fregides i mozzarella di bufala. Què voleu que us digui. Quan s’utilitzen productes de bona qualitat no cal que et compliquis gaire la vida per fer contenta la clientela.
Primers = Deliciosa pasta típica alla la romana. Les meves tagliatelle eren tan ben emmantegades amb les carxofes i el guanciale, sense el més mínim excés d’oli, però tot el sabor del guanciale, que no vaig escapar a la cuina per petonejar el/la cuiner/a, perquè no volia que em fessin fora. Tot i així, no us vull mentir, l’estrella de la nit va ser una altra: I RIGATONI CON LA PAGLIATA, o pajata, que en diuen en romanesc. Advertència: La pasta amb la pagliata porta un ingredient que podria ferir la sensibilitat de persones un xic impressionables, a les quals permeto que saltin el què queda de paràgraf. A risc de convertir-me a ulls vostres en un Andrew Zimmern amb cabells, us presento una plat de pasta amb ragú de trocets d’intestí prim de vedell o anyell de llet i allò que conté: el quim, la llet que ha paït l’animal. Que us ho expliqui l’Alberto Sordi, que igual us queda més clar. Els plats a base de carn de la cuina tradicional romana són gairebé sempre a base de les parts menys atractives de les bèsties, ja que parlem d’una cuina d’orígens molt humils, feta amb allò que tenia a disposició la classe popular.
Vaig tastar-la a contra-cor, perquè a vegades sóc una mica fifi. Opinió. Em pensava que seria com mastegar un tub de goma viscós ple de formatge agre. En canvi és tendra i el gust n’és més delicat del què m’esperava. El farciment gairebé ni el vaig notar, com si enmig de la salsa hi sentissis algún puntet de ricotta. Si aconsegueixes fer-te el favor de deixar de pensar què és, l’has de tastar i, segons l’opinió del meu acompanyant, que és romà de tota la vida, la de Velavevodetto ai Quiriti és molt ben cuinada.
De segon també et donen a triar clàssics de cuina romanesca, però no us en puc recomençar cap, perquè no n’hem tastat mai. Amb antipasti i primer, hem quedat sempre força plens. Si que us puc dir que les cullerades de tiramisú de producció pròpia, que vaig robar al meu company eren boníssimes. Per contradictori que sembli, parlant del què parlo, no embafa i no hi predominava cap gust que no et deixi apreciar els altres.
L’única part dolorosa del post-àpat arriba amb el compte.
Barat no és, sobretot tenint en compte que a Roma es pot menjar molt bé gastant menys que a Barcelona. Els antipasti ronden els 10 euros i les pastes, costen una mitjana de 13 euros. És difícil sortir d’allí pagant menys de 30 euros per cap, però jo els he considerat una bona inversió.
