Què faig aquí?

Video ID not provided: Please check your shortcode.

Ja fa gairebé 4 anys que vaig deixar Sabadell per anar a viure a Roma per culpa d’una història força rocambolesca, que ara mateix no ve al cas, però que estic segura que, si vengués a qualsevol escriptor de fulletons bloquejat, li asseguraría l’èxit i una secció de per vida al Sálvame. Doncs per quin motiu perdo el poc temps lliure que tinc escrivint un blog de receptes i camàndules relacionades amb el menjar, enlloc de forrar-me escrivint guions per vendre a Acme-passion TV? 1.- Perquè no sé escriure guions. 2.- Perquè cuinar em serveix precisament per mig-desconnectar d’aquestes històries Falcon Crest de baix presupost, que em fan tornar cada día a casa com la Magda, la dona del Furio. 3.- Perquè sempre m’ha agradat cuinar i tot allò que comporta, menys rentar els plats, i m’agrada compartir-ho. 4 i especialment: Perquè la meva cosina Carmina i la meva germana mitjana Eugènia, o Gení de tota la vida, m’han demanat en més d’una ocasió com es preparaven algunes de les receptes que he après a fer aquí Itàlia i pensava que sería més fàcil fer-ho a través d’un blog que per telèfon o e-mail, (per cert, no ho és). A elles precisament va dedicat aquest blog, sense grans pretensions, però tot el meu afecte.

El nom del blog ve del fet que sóc molt fan de la pel·lícula La Ragazza con la Pistola, i de la seva actriu protagonista i el seu director en general: La Monica Vitti i el Mario Monicelli.

A ella, com a mi també, li tocava marxar a l’estranger sense bitllet de tornada i adaptar-se als costums d’altra gent. Ella tenia una pistola per venjar el seu honor; jo tinc el corró per aplanar pastes. Un objecte de cuina més, que també m’ajuda a apaivagar les meves ganes de rebel·lar-me violentament envers situacions que em fan enrabiar, però no puc arreglar. Tot i que, si hi penso bé, si un dia explotés, li podria donar altres usos…