Recetas tradicionales italianas
Blog de receptes de cuina italiana, en molts casos contaminades per una sabadellenca amb ganes de donar-les-hi un toc al seu gust. També hi podreu trobar recomanacions de llocs de Roma i rodalies on es menja o compra bona teca, sense haver-se de barallar amb turistes afectats per una greu insolació, després de fer-se el Fórum + Palatino a ple estiu sense gorra.
La recepta d’un plat típic de la gastronomia italiana en la seva versió autèntica, fàcil de preparar i realitzat amb ingredients senzills. No obstant això, parlar de la pasta a la carbonara és perillós, perquè és una de les receptes al voltant de la qual he sentit i llegit més baralles, i més violentes, que cap altra. Sembla mentida, perquè la composen pocs ingredients, però és que no es posen d’acord ni amb aquests, ni amb les quantitats, ni el tipus de pasta, ni el mètode a seguir per unir la pasta amb el condiment per cuinar una vertadera carbonara, fidel a la recepta original. Rigatoni vs Spaghetti, guanciale vs pancetta, pecorino vs parmesà; que si es fa només amb rovell, que si meitat i meitat o els ous sencers; que si el guanciale s’afegeix a l’ou batut o saltegem primer la pasta amb el gunciale i després l’ou… Bufff… És per tornar-se boig! Jo em pregunto però, si pel què he llegit i preguntat, existeixen diferents hipòtesis al voltant d’aquests secrets “carbonarils”, de qui t’has de refiar? Per què barallar-se, si només pots justificar el teu argument amb joies tipus “perquè sóc romà i a casa meva es fa així”, (però si ni entre els mateixos que us autoritzeu amb el mateix vostre origen, no us poseu d’acord!), perquè és així + rotllo de la wiki, sense admetre que heu fet copy-paste de la wiki o similars, però ometent-ne altre info, ja que allí exposen també altres teories al voltant del tema. Que consti, que sóc fan de la wiki i em sembla molt bé, que la gent discuteixi sobre cuina, però deixa de fer-me gràcia quan la gent es posa agressiva, insulta o tracta als demés com si fossin una porqueria, només perquè no coincideixen amb les seves opinions. Malauradament, he llegit a personatges que em sembla que no tenen res millor a fer que anar als blocs de gent que mai es fica amb ningú, a tocar els nassos amb la veritable carbonara, salvadora de l’univers. A mi no m’ha passat mai, suposo que perquè si el meu bloc fos en un mapa, seria al punt “El Cul del Món de Villa Abajo”, però, per què? A algú li va la vida, cuinant-la d’una manera o de l’altra? En tot cas, per què la gent no es limita a escriure, cuinar o recomanar la pasta a la carbonara que més els agrada o la que han menjat tota la vida, viu i deixa viure en pau? Jo us escriuré la versió que vaig veure que cuinava la tieta del meu company, que és romana. Per tant, diríem que una mica autèntica ha de ser, perquè la senyora és molt gran i s’ha passat la vida aquí. Admeto que a vegades la faig d’altres maneres. És més fàcil trobar pancetta decent, que no pas guanciale com Déu mana. Per tant, a vegades la preparo amb pancetta fumada i és també molt bona. Si pel què fos, no trobéssiu ni pancetta, ni guanciale, feu-la amb bacon fumat. Es pot perdonar. Igualment amb el formatge. Si la feu amb grana padano o parmesà, enlloc de pecorino, també és bona. El què sí, que no m’agrada, perquè m’embafa de mala manera, és a la americana, amb crema de llet. En aquest punt sí, que sembla que tot italià hi està d’acord. Nata, ni de broma. De totes maneres. Experimenteu, trobeu les proporcions que satisfacin millor els vostres gustos. Un dia vaig fer la carbonara amb espàrrecs verds, enlloc de porc, saltejats amb oli i un gra d’all, i va sortir boníssima. La recepta d’un plat típic de la gastronomia italiana en la seva versió autèntica, fàcil de preparar i realitzat amb ingredients senzills.
Llegir més
Dubto que hi hagi recepta amb més avantatges que la pasta amb verdures: És sana, fàcil, ràpida, si es prescindeix del parmesà és apta fins i tot per a vegans, agrada a totes les edats, trobes els ingredients en qualsevol costat i amb pocs diners pots alimentar un regiment sencer. No hi ha una manera única de cuinar una pasta amb verdures i no em refereixo només a l’elecció en si dels elements vegetals que la conformen. Per exemple, la mida i temps de cocció de les verdures. Si vols que la prioritat sigui sentir com fa crec-crec la verdura, talla-la més gran o redueix al mínim els seus temps de cocció. Si prefereixes que quedi tot més semblant a una salsa, que penetrin més els seus sabors a la pasta o vols que se la mengin els nens, sofregeix-les una miqueta més. Igualment, amb el tomàquet. Jo l’he afegit al final, perquè m’agrada que conservi un puntet d’acidesa, a part que els tomàquets cherry són de per si bastant dolcets. Si vols que el conjunt sigui extra dolç, afegeix qualsevol tipus de tomàquet després de sofregir la ceba i deixa reduir-lo fins que sigui ben dolç. Després afegeix la resta de verdures. Evidentment, si no tens aquestes verdures, pots substituir-les per altres al teu gust. Tingues només en compte que combinin bé i el que triguen a estar al dente o no. Una altra cosa, la cocció de la pasta i el moment en què i com afegir-la a la salsa. Si no vols complicar-te la vida o t’agrada seca, bull la pasta al dente o com a tu t’agradi, barreja-la amb la salsa i punt. Si vols que l’invent quedi una mica més elaborat , segueix les meves instruccions. Ja em comentareu si hi ha o no diferència. Bon profit! Pasta amb verdures Autor: La ragazza col mattarello Número de raciones: 6 Tiempo de preparación: 15 minutos Tiempo de cocción: 25 minutos Tiempo total: 40 minutos Ingredientes 500 g de penne rigate (els macarrons de tota la vida) o qualsevol altra pasta curta. 250 g de xampinyons 1 pebrot vermell 1 pebrot verd 18 tomàquets cherry 1 ceba mitjana 1 gra d’all 1 bitxo sec (opcional) 1 carbassó mitjà 1 rajolí de vi blanc sec 4 cullerades de parmesà ratllat (opcional) Oli verge d’oliva Mitja culleradeta d’orenga Sal Instrucciones Rentar i laminar els xampinyons. Rentar i tallar els tomàquets per la meitat. Rentar i pressionar lleugerament el gra d’all perquè s’obri una mica, però sense que es trenqui. Rentar i tallar totes les verdures a dauets petits. Ofegar la ceba lentament amb un bon raig d’oli, a poca temperatura, perquè quedi ben tova, però no es cremi. Si cal, afegir una mica d’aigua si queda seca i encara no està ben cuita. Incorporar l’all i el bitxo, si us agrada el picant. Donar un parell de voltes i incorporar els pebrots i una mica de sal. Passats un parell de minuts, afegir els xampinyons i una mica més de sal. (Tapar un moment, si volem accelerar el procés) A aquest punt, es pot ja començar a escalfar l’aigua per la pasta. Salar l’aigua quan aquesta comenci a bullir. Quan les xampinyons hagin perdut el seu líquid, afegir el carbassó i rectificar de sal. Passats 30 segons, incorporar els tomàquets. Retirar el gra d’all. Ruixar el sofregit amb un rajolí de vi blanc. Quan el vi ja s’hagi evaporat, (per saber-ho, només cal olorar-lo. Si ja no fa olor de vi, ja està), afegir mitja culleradeta d’orenga i retirar del foc. Provar el punt de cocció de la pasta. L’hem d’incorporar al sofregit de verdures a mitja cocció, ja que s’acabarà de cuinar al sofregit mateix, perquè absorbeixi millor els sabors. Tornar a posar la paella amb les verdures al foc i incorporar la pasta. Barrejar pasta i sofregit, afegir un cullerot d’aigua de cocció de la pasta i remenar. Repetir el procés fins que estigui al dente. Important. Perquè la pasta quedi sucosa i realment alla italiana, no hem de deixar que es begui completament el suc del sofregit. El punt just és quan està al punt, però encara conserva una mica del líquid de cocció. A aquest punt s’afegeix el parmesà, se li dóna un parell més de voltes i es retira. Servir la pasta amb una mica més de parmesà i un raig d’oli d’oliva verge si es desitja. 3.2.1311
Llegir més
Unes postres facilíssimes i que no necessiten cocció. Molts heu ja tornat de les vacances, però als nens falten encara unes setmanes per començar l’escola. Si heu acabat les idees per entretenir-los una estona, animeu-los a preparar aquesta recepta, amb la qual només haureu de ajudar-los en el primer pas, el de fondre la xocolata. Jo fa ja temps que la vaig trobar i va de meravella per quan no hi ha ganes de fer tiramisú, però tens el mascarpone a punt de caducar. A mi m’agrada afegir-hi un raig de rom, però si no us agrada o bé en menjaran els petits, queden igualment bones sense alcohol. La recepta la vaig trobar fa un temps en aquesta pàgina i, si no us agrada el coco, es poden recobrir amb ametlla, festuc o qualsevol fruit sec picat. Trufes de mascarpone, xocolata i coco Autor: La ragazza col mattarello Número de raciones: 20 Tiempo de preparación: 25 minutos Tiempo de cocción: Tiempo total: 25 minutos Ingredientes 200 g de xocolata per fondre 100 g de formatge mascarpone 80 g de coco ratllat 1 raig de rom (opcional) Instrucciones Foneu la xocolata al bany maria o al microones. Barregeu el formatge mascarpone amb la xocolata. Afegiu un rajolí de rom a la pasta de mascarpone i xocolata. Cobriu el bol amb el contingut amb film de plàstic i deixeu-lo refredar a la nevera una hora i mitja o fins que la pasta estigui prou dura com per treballar-la. Formar boletes. Passar les boletes pel coco ratllat, perquè quedin recobertes de coco. 3.2.1311
Llegir més
Que bona, la pasta amb peix i verdures! I aquesta recepta de linguine amb gambes pelades fresques i carbassó és sens dubte una de les meves preferides! A Itàlia és comú afegir a aquesta recepta safrà i una mica de nata. Està també molt bona però, coses meves, si disposo d’excel·lents gambetes fresques, em sap greu disfressar-les, per poc que sigui. Prefereixo que predomini el seu sabor gairebé nu, només acompanyat pel res invasor dolçor del carbassó i una mica de tomàquet. D’acord, les gambetes fresques no són el producte més barat del món, però amb la mateixa quantitat per persona, que serveixen per a un aperitiu, es pot cuinar un bon plat de pasta, que ja serveix com a principal. Pasta amb gambes pelades, carbassó i tomàquets cherry Autor: La ragazza col mattarello Número de raciones: 2 Tiempo de preparación: 10 minutos Tiempo de cocción: 25 minutos Tiempo total: 35 minutos Ingredientes 160 g de linguine 180 g de gambes pelades Mig carbassó 100 g de tomàquets cherry Un rajolí de vi blanc sec Mig gra d’all Una punta de bitxo fresc o sec, (caiena) Una branqueta de julivert. Oli d’oliva verge. Sal Instrucciones Netegeu les gambes pelades i, si no els han tret l’intestí, traieu-lo vosaltres, si voleu, amb la punta d’un escuradents. Daureu el mig gra d’all amb un rajolí d’oli d’oliva, en una paella gran, ja que ens servirà també per saltejar-hi també la pasta. Retireu el gra d’all i afegiu a la paella la punteta de caiena i el mig carbassó tallat a rodanxes no excessivament fines. Saltegeu el carbassó, just el que serveix perquè es dauri una mica, però sense que quedi tou. Afegiu els tomàquets cherry tallats per la meitat, afegiu sal a gust al conjunt i saltegeu-lo 3 minuts més. A aquest punt ja es pot posar a escalfar l’olla d’aigua per cuinar la pasta. En una altra paella, escalfeu un raig d’oli i saltegeu les gambes fins que comencin a perdre el color transparent de la seva carn. Compte! Les gambes no s’han de coure en excés o perden tota la seva gràcia. Depenent de la seva grandària, amb menys d’un minut n’hi ha prou. Mulleu les gambes amb un rajolí de vi blanc sec. Seguiu saltejant les gambes fins que l’alcohol del vi s’hagi evaporat. Atureu el foc, reserveu les gambes i diluïu el suc que han deixat a la paella amb un parell de cullerades de l’aigua de cocció de la pasta. Afegiu el suc a la paella amb el carbassó i els tomàquets. Torneu a posar la paella amb el carbassó i els tomàquets al foc. Quan estigui calenta, afegiu la pasta al dente, mig cullerot de la seva aigua de cocció i saltegeu-la amb el carbassó i el tomàquet. Afegiu les gambes a la pasta, saltegeu un moment més, perquè les gambes s’escalfin, en cas que s’hagin refredat massa. Serviu amb una mica de julivert picat per sobre. 3.2.1311
Llegir més
Si esteu una mica farts de l’amanida d’arròs, podeu substituir-lo per ordi. En aquesta recepta d’amanida amb llenties en teniu un exemple d’allò més fàcil, sa i equilibrat. A Itàlia el gra d’ordi s’usa moltíssim en sopes i, ara a l’estiu, en amanides. El orzo perlato, que en diuen en italià, ja sense la closca, està molt bo, té una textura més cruixent que l’arròs i un munt de propietats d’allò més interessants. Per cert, si no trobes ordi perlat al súper, és fàcil trobar-lo en botigues naturistes. Amanida d’ordi perlat i llenties Autor: La ragazza col mattarello Número de raciones: 2 Tiempo de preparación: 5 minutos Tiempo de cocción: 30 minutos Tiempo total: 35 minutos Ingredientes 100 g d’ordi perlat 50 g de llenties cuites 1 pastanaga 10 tomàquets cherry 20 g de nous sense closca Una cullerada de tàperes en vinagre Julivert Oli d’oliva verge Pebre negre Sal Instrucciones Coeu l’ordi en aigua abundant durant 30 min. Separeu l’ordi de la seva aigua de cocció utilitzant un colador i reserveu-lo, perquè es refredi. Mentrestant, talleu la pastanaga a dauets ben menuts. Talleu els tomàquets cherry a quarts. Partiu una mica les nous. Barregeu l’ordi amb les llenties, la pastanaga, els tomàquets, les nous, una cullerada de tàperes escorregudes i amaniu-lo amb l’oli, sal i pebre a gust. Decoreu l’amanida amb julivert picat, si us ve de gust. 3.2.1311
Llegir més