No sé si en una hora o altra haureu estat mai fans extrems d’algu o alguna cosa fins l’extrem vergonyós de perdre tota mena de criteri i el món de vista només sentir-la anomenar. De més jove confesso haver passat per aquest tipus d’experiències cutre-místiques en relació una variada gama d’artistes musicals, cinematogràfics i fins i tot literaris, que ara mateix em prenc la llibertat de no anomenar amb l’excusa barata, però real, que cap d’ells/elles venia d’Itàlia. Si bé ja no em deixo arrossegar per l’admiració o instints menys elevats que em puguin provocar les persones, amb alguns aliments se me’n va literalment l’olla. Si no compartís l’habitació la folraria de pòsters de tòfones en banyador; si fos més jove llençaria la meva roba interior al mostrador de formatges i, a la protagonista d’avui, la carxofa, quan la veig de sobte traient el cap dins la bossa de plàstic d’algú, que les ha raptat de la verduleria abans que jo, m’he de mossegar la llengua per no cridar-li allò de “volem un fill teu!”.
A Roma i rodalies abunden els plats on la carxofa romana, de fulles exteriors mig lila i més tendra i aprofitable que la nostra, n’és l’estrella i els exemples més famosos són: a la romana, (farcides de menta, all, julivert i bullides) i a la jueva, (fregides senceres amb oli d’oliva). A l’amanida protagonista del post d’avui la vaig conèixer gràcies a la meva passió histèrica per aquest vegetal. Un impuls similar a aquell que em va portar a pregar massa insistentment al meu pobre pare que em llogués una còpia VHS de Who’s that girl? per culpa de la meva estimació envers la cantant que n’era protagonista. Quan vaig llegir carciofi no vaig valorar, ni imaginar res més. M’enlluernava i em va impedir llegir una altra paraula clau que l’acompanyava: INSALATA. Un cop les vaig tenir al davant, abans no em vaig animar a tastar-les, vaig imaginar-me a mi mateixa prenent idees d’aquest gran geni dels invents improvisats. Eren crues… Enlloc de posar-me a plorar o auto-propinar-me un parell de nates vaig tastar-les i vaig adonar-me que havien passat definitivament la prova, una de gairebé tan dura com aquella a la qual tants mascles sensibles i assenyats fan passar la seva enamorada: Imaginar-les calbes i assegudes fent esforços a la tassa del wàter. Si et segueixen agradant tant o més, és que és “amor pur”.
La fitxa
- 2 carxofes
- 1 llimona
- 1 culleradeta de mostassa de Dijon
- ½ culleradeta de mel
- Oli
- Sal
- Pebre
- Julivert
- Renteu i lleveu les fulles exteriors i més dures de les carxofes. Poseu-les en un bol ple d'aigua i el suc d'una llimona, perquè no s'enfosqueixin.
- Poseu l'oli, mostassa, mel, sal i pebre a gust dins una tassa, remeneu fins que quedi tot lligat en una vinagreta que, en aquest cas, malgrat el nom, no porta vinagre.
- Escorreu les carxofes, eixugueu-les amb paper de cuina i talleu-les a rodanxes molt fines. Si no es té una mandolina és fa una mica feixuc, tot sigui dit.
- Trinxeu una mica de julivert.
- Disposeu les rodanxes de carxofa al fons del plat, amaniu-les amb la vinagreta, escampeu-hi els encenalls de Parmigiano i el julivert pel damunt .
