Odio la panna cotta (panacota o nata cuita), però no és una raó suficientment poderosa com per justificar que no aparegui al meu bloc. Aquest cap de setmana l’he preparat, quatre racions, perquè al meu company li agrada molt, però no us feu una idea equivocada de mi. La meva intenció no és complaure’l, sinó convertir-lo poc a poc, sense…

Crec que no endevinaríeu mai quin és el primer dolç que em ve al cap pensant en Itàlia. No són els famosíssims gelats, ni el tiramisú, ni tampoc la panna cotta, sinó la crostata di albicocca que em menjava els dissabtes a la tarda, al bar que ens quedava prop de casa, quan vivíem a Bracciano. No tenien mai res…

Llàstima que ja no faig de «teacher», perquè si fos així, estic segura que prepararia aquest postre en alguna de les festetes que organitzava per la canalla a final de trimestre. Si fos una criatura em faria molta gràcia, un pastís que en realitat sembla una llonganissa. Potser també em sabria més greu escampar-lo per les parets, que no pas…

Imperdonable… He obert el bloc sense un miserable postre. Mereixo ser castigada a escoltar el hit de la Maria Sole, Sono io Alain Delon a tot volum, i per si no semblava prou dur, aquí ve la part més maquiavèl·licament cruel de la punició: fins que algun veí em vingui a demanar que pari. No cal que us ho expliqui,…