Crec que no endevinaríeu mai quin és el primer dolç que em ve al cap pensant en Itàlia. No són els famosíssims gelats, ni el tiramisú, ni tampoc la panna cotta, sinó la crostata di albicocca que em menjava els dissabtes a la tarda, al bar que ens quedava prop de casa, quan vivíem a Bracciano. No tenien mai res…