Crec que no endevinaríeu mai quin és el primer dolç que em ve al cap pensant en Itàlia. No són els famosíssims gelats, ni el tiramisú, ni tampoc la panna cotta, sinó la crostata di albicocca que em menjava els dissabtes a la tarda, al bar que ens quedava prop de casa, quan vivíem a Bracciano. No tenien mai res més, a l’hora de berenar, ja que es tractava d’un lloc principalment concorregut al matí i de dilluns a divendres. No estaven malament, aquelles crostatine, però no prou com per distreure’m del fet que era un altre dissabte a la tarda, d’un altre cap de setmana lluny de la meva família, que com a activitat més excitant de la què gaudiria seria precisament menjar-me una crostatina a peu dret, en un bar de carretera molt de iaios, al costat de l’hospital del segon poble més avorrit de tota Itàlia, per molt que en el seu famós castell s’hi hagués casat l’encara més popular Tom Cruise i santa Katie. Moments durant els quals al meu moderador mental s’avorria fins caure adormit i acabaven prenent la paraula els pensaments i sentiments més visceralment humans per, resumint, preguntar-me què coi estava fent a Itàlia. Suposo que l’associació’ crostata-enyor, dels meus primers mesos lluny de casa és allò que em va fer avorrir les crostate i Itàlia per un bon temps.
La protagonista del post, més que un postre, la categoritzaria com a pasta, perquè en la seva versió més simple, la d’albercoc o préssec i la de de nabius, l’he vist menjar més per esmorzar, berenar o acompanyar un cafè, que no pas per coronar un àpat. Per trobar un tros de crostata o bé una crostatina, la versió individual de la crostata, no cal anar a la pastisseria. En tenen als bars, als forns de pa i als supermercats. La crostata italiana és tan antiga, que no se’n coneixen exactament els orígens. En circulen varies històries i fins i tot una llegenda molt curiosa amb Nàpols com a que únic escenari o punt en comú.
La llegenda parla de les ofrenes primaverals que el poble portava al Golf de Nàpols a la Sirena Partenope. Allò més preciós que posseïen, que no eren res més, que els ingredients de la crostata de ricotta per separat. Un dia Partenope, al seu torn, va oferir aquests aliments als Déus, aquests els van convertir en el famós dolç i la sirena el va donar al poble, com a agraïment per l’ofrena inicial.
D’un temps cap aquí, m’he reconciliat amb la crostata. No sé si perquè, la que em faig jo mateixa a casa, me l’ha fet redescobrir o potser perquè, en general, ja que parlem de sirenetes, n’he deixat de sofrir el complexe que em mortificava mentre la menjava. És dur, deixar-ho tot d’un dia a l’altre per amor; sacrificar la teva pròpia veu, que no és res més que la possibilitat d’expressar-te en la teva pròpia llengua, que al mateix temps significa no només una manera de parlar, sinó de viure, el símbol d’una terra, d’una manera d’entendre el món i, sobretot, no tenir a prop la família. Queixar-se però, resulta entrenyablement ridicul, quan resulta que l’únic voluntari del teu exili has estat tu mateix, a banda que és temps que es perd, que podries invertir en adaptar-te, veure els avantatges que t’ofereix un lloc nou, aprendre dels costums aliens. Em sembla que, ara per ara, estic del tot integrada, però si per alguna raó hagués de tornar amb la cua entre les cames, al menys podria dir que he après a fer una crostatina, més que acceptable.
La fitxa
- 300 g de farina de blat
- 100 g de sucre
- 100 g de mantega
- 1 culleradeta de llevat químic, (la royal de tota la vida)
- 1 Llimona
- 2 ous
- Un polsim de sal
- 1 pot de melmelada d'albercoc, (o de la melmelada que més us agradi)
- Poseu la farina damunt el marbre o qualsevol superfície ben plana, (i neta) on pugueu pastar la pasta frolla amb comoditat.
- Feu un forat al mig de la muntanya de farina i afegiu-hi el sucre, els ous, el llevat, la manetga tallada a trocets, l'escorça ratllada d'una llimona, un polsim de sal i amasseu fins que la massa sigui compacte. Si teniu un robot de cuina, poseu els ingredients dins el bol i que us faci ell la feina.
- Preneu la pasta, en feu una bola, l'emboliqueu amb film de plàstic i la deixeu al menys mitja hora a la nevera.
- Traieu la massa de la nevera, traieu-la del plàstic i aplaneu-la amb el corró. Si no voleu embrutar el corró i evitar que la massa s'hi enganxi, col·loqueu un full de paper per forn damunt la massa i feu-hi rodolar el corró pel damunt.
- Poseu a escalfar el forn a 180 graus.
- Unteu el motlle amb mantega i col·loqueu-hi dins la pasta, tallant-ne la que sobreïx del motlle.
- Poseu una capa de melmelada damunt la base de la crostata.
- Amb la pasta que us ha sobrat, torneu a fer-ne una bola, l'aplaneu i en talleu les tires per la decoració de la crostata.
- Encreueu les tires de pasta damunt la melmelada formant una graella com la de la fotografia.
- Uniu els extrems de les tires amb les bores de pasta de la crostata amb una forquilla.(Jo ho he fet amb els dits, perquè a vegades sóc una mica potinera)
- Enforneu la crostata 40 minuts. Si teniu el forn ventilat, amb mitja hora en tindrà prou.
